Jornades habitatge buit
EL DRET A L’HABITATGE, UN DRET SOCIAL
El art. 47 de la Constitució, estableix que tots els espanyols i espanyoles tenen dret a gaudir de un habitatge digna i els poders públics promouran les condicions necessàries per fer efectiu aquest dret regulant la utilització del sòl d’acord al interès general per impedir la especulació.
Aquest dret es troba ubicat dintre del capítol dels drets socials, i es protegit per els tribunals europeus, i espanyols, així com per els defensors del poble, i les lleis.
La situació actual es que mig milió de famílies han perdut l’habitatge familiar, existeix una emergència habitacional. Les dades arribant a mig milió de llars des de l’any 2007, i no s’atura la problemàtica, als que ara hem de sumar els desnonaments per falta de pagament dels lloguers.
1.- Antecedents. Bombolla immobiliària, crisi, i evolució de l’atur i reducció dels ingressos familiars.
La intensitat de la crisi econòmica, atur de llarga durada i la crisi financera amb la conseqüent caiguda dels
ingressos ha impactat de ple en l’economia de milers de famílies. El sobre endeutament i l’increment de la pobresa són alguns dels indicadors més evidents, però no els únics.
Cal recordar que hem arribat aquí per diverses raons:
- l’aprovació de la Llei del sòl de l’any 1998 “el tot urbanitzable” que va convertir el negoci immobiliari en un “motor de creixement econòmic” generador de treball precari i de baixa qualificació, un terreny adobat per l’especulació i la corrupció.
- una concentració d’enormes recursos (públics i privats) en actius que s’han evidenciat sobrevalorats (milions d’habitatges, molts d’ells avui sense ús social), com a conseqüència d’una manca de supervisió de les autoritats (incompetència del Banc d’Espanya) i una oferta creditícia irresponsable i poc
fiable, davant una ciutadania amb pocs coneixements i poc protegida davant de la defensa dels seus drets i obligacions com a consumidors.
La bombolla immobiliària, s’ha produït a Catalunya i a l’Estat espanyol amb especial virulència, de tal forma que en una dècada els preus de l’habitatge es van incrementar de forma gairebé exponencial. El cost de la vivenda a Catalunya va passar de 37% al 1997, a 51% al 2007, i avui supera en el 70%.
2.-Pèrdua d’habitatge i persones sense sostre
L’anomenada “crisi hipotecària” s’ha convertit, sens dubte, en un problema socialment molt important. L’augment del cost de l’habitatge dels últims anys combinat amb la caiguda de les rendes procedents del treball han produït l’increment de la població amb dificultats per assumir el cost de l’habitatge i en el cas extrem, el desnonament o llançament.
El desnonament és un drama social i personal, els afectats ho viuen com un gran fracàs personal. Així doncs, podem dir que el desnonament comporta una degradació, una carència, una pèrdua de drets bàsics que pesa com una llosa amb la perspectiva vital de les persones.
L’article 47 de la Constitució espanyola estableix que tots els ciutadans tenim dret a un habitatge digne i adequat. I encara més: que els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret. Cal recordar igualment, que aquest principi ha estat vulnerat sistemàticament. Una legislació anacrònica, els desnonaments, els deutes de per vida, etc. han generat una situació de condemna a la pobresa i a l’exclusió social de centenars de milers de famílies.
Donar respostes habitacionals a tots i cadascun dels ciutadans esdevé una prioritat política. La política d’habitatge ha d’inserir-se de ple en el marc de les polítiques socials, entenent com a tals aquelles que tenen com a objectiu fonamental la persona i la satisfacció de les seves necessitats bàsiques, de les quals l’habitatge n’ocupa un lloc preferent.
En el cas de Terrassa hi hagut més de 3.000 procediments d’execució hipotecària (des del 2007 fins al 2011). Milers de famílies expulsades dels seus habitatges (1.300 llançaments, desnonaments, l’any 2012 i 2013) endeutament i dificultats de pagar un lloguer. I per altra banda una concentració d’enormes recursos en actius que s’han evidenciat sobrevalorats, i que s’ha traduït en milers i milers d’habitatges buits, sense cap ús social. Concretament més de 4.000 habitatges buits de les entitats financeres.
Això ens porta a un paradigma: habitatges buits i persones sense sostre, com s’entén privar a una família del seu habitatge per després deixar-lo buit? Per tant, si cada vegada hi ha més famílies en risc real d’exclusió social a causa de la manca d’habitatge, caldria aturar tots els desnonaments d’habitatge habitual mentre es posa ordre en aquesta situació –“Mesures excepcionals per a situació excepcional”-.
3.-Lloguer social vers lloguer assequible
En aquesta conjunta econòmica que vivim el lloguer social és la sortida més idònia per donar resposta als ciutadans i ciutadanes al dret a l’habitatge. Un “lloguer social versus un lloguer assequible”, és a dir una renda lloguer que les famílies puguin pagar segons els ingressos de la unitat de convivència. Ara mateix, el preu mig del lloguer a Catalunya és aproximadament de 500 euros, xifra inassolible per a moltes famílies, que no poden pagar lloguers de més de 200 o fins i tot 100 euros al mes.
El fet que cada any milers de persones perdin el seu habitatge habitual, imposa i provoca la necessitat de posar a la seva disposició habitatges de lloguer assequible. El lloguer assequible és difícil de trobar en un país marcat per un parc de lloguer social públic insuficient i per un mercat privat que no es mou a la baixa.
No obstant això, Catalunya compta amb un parc d’habitatges construïts i buits susceptibles de ser destinats a allotjament de lloguer assequible, el major estoc d’habitatges buits està en mans d’entitats financeres que es resisteixen amb molta força a entrar en el diàleg sobre el dret a l’habitatge. Per tant, calen mesures que incentivi el lloguer assequible, mesures puss amb pull, això es de incentiu i sui no funciona de penalització.
L’objectiu és facilitar l’accés a un habitatge a famílies que han vist reduïts els seus ingressos o la seva capacitat adquisitiva com a conseqüència de la situació de crisi econòmica, i a qui no pot pagar un habitatge en el mercat lliure.
El lloguer assequible pretén oferir una solució i una oportunitat per no empitjorar una situació fràgil en l’àmbit residencial, i donar resposta aquelles situacions que puguin estabilitzar-se de nou.
4.- Les administracions tenen la obligació de posar ordre al parc d’Habitatges buits
La Generalitat té les competencies en habitatge, i els ajuntaments tenim la necessitat de posar ordre als nostres municipis, i devant de la passivitat de l’Estat i la Generalitat, tenim la obligació de aplicar les lleis, aplicar la Llei d’Habitatge aprovada l’any 2007, l’article 42 que preveu les actuacions adreçades a evitar la desocupació permanent dels habitatges, la legislació acredita als ajuntaments i altres administracions a sancionar els pisos que no cumpleixen la seva funció social o la utilització anòmala dels mateixos, amb la finalitat de que les entitas als posin a disposició delloguer a les families o a disposició del municipi per que els gestioni
Seria recomanable que cada ciutat elaborés el seu propi mapa d’habitatges buits, ja que ni el Govern de la Generalitat ni el de l’Estat ho fan per invisibilitzar aquesta problemàtica, agreujada cada dia més com a conseqüència de tots els desnonaments que es produeixen.
Catalunya és una de les comunitats més afectades per la problemàtica dels desallotjaments i per la concentració de pisos buits. Segons dades del poder judicial durant els 6 primers mesos de 2014 dels 50.000 desallotjaments que han tingut lloc a l’estat espanyol 9.000 han passat a Catalunya. Alhora, es calcula que dels 3 milions i mig d’habitatges buits, gairebé 500.000 estan a Catalunya, essent la província de Barcelona una de les més afectades.
Es constata que els habitatges buits, quan la propietat és una entitat financera, generen molts problemes en comunitats veïnals com: morositat comunitària, danys a tercer per manca de manteniment o abandó, entre d’altres. Però, la proliferació de pisos permanentment desocupats no només genera greus problemes a les comunitats de veïns i en general de cohesió als barris, si no que vulnera la legalitat vigent i deteriora la planificació de la ciutat.
En concret, la Llei de dret a l’Habitatge de la Generalitat de Catalunya de 2007 estableix l’obligació dels agents públics d’impedir la desocupació permanent dels habitatges, contemplant mesures sancionadores per a l’incompliment de la funció social de la propietat.
Desde el 2011, hem treballat a més de 400 comunitats de veïns, també hem creat una oficina per intemediar amb els bancs i la ciutadania , hem fet un inventari de pisos buits i desnonaments a la ciutat, estem intentant que els bancs canviin la seva política i posin a lloguer social els pisos buits, hem fet moltíssimes reunions, els incentiven en donar-lis terrenys, a canvi de pisos, en ajudar-los a posarlos en condicions de habitabilitat a través de projectes que permet la llei de lloguer, ells no han cambiat la actitut i continuan miran els seus pisos com un producte financer, després de 3 anys han caigut en la seva pròpia trampa, els pisos que estan tancats s’han fet mal bé i no estan en condicions de habitabilitat, i els que han estat ocupats ilegalment per famílies necessitades, també están sense les condicions mínimes de vida, això és sense llum i sense agua.
I això nomes pasa amb els pisos de propietaris que no cuiden de la vivienda, i que acumulen gran quantitat, afectant al dret a la vivenda, al dret de la convivència del veï (que te pagada la seva hipoteca), i als drets col·lectius a la convivència de la comunitat, a la cohesió del barri i al dret de planificació de una ciutat.
I això pasa a totes les ciutats amb un nivell d’atur de llarga duració, on les persones van adquirir vivenda amb hipoteca, i han sigut expulsades, desahuciades, i bé la manca de pisos asequibles està en barris modestos, on les persones sense feina o amb feines precàries mai podran afrontar a les hipoteques ni a un lloguer que superi un 30% dels seus ingresos (perquè han 500 e de pirmi o 700 de sou no es pot pagar aigua, llum, escala, i lloguer)
Els bancs són propietaris singulars, acumulen la major part de pisos, els han abandonat, ha rebut diners públics, i la llei els otorga un règim especial de interés públic.
Els pisos que estan en situación anòmala, que no compleixen la funció social del dret a la vivenda, i que no compleixen las normes mínimes de habitabilitat ens porten a uns barris precàris, a un barraquisme horizontal. I les administracions hem de actuar, del contrari tindrem responsabilitats per omisió.
5.- Solucions a la emergència social i residencial.
- aturar desnonaments.
- lloguer social, pisos buïts.
- Dació en pagament retroactiva.
Lluïsa Melgares Aguirre
No hay comentarios:
Publicar un comentario