LOS DERECHOS DEL NIÑO

No hace mucho se celebró el Día internacional de los derechos del Niño, una fecha relevante que nos debe hacer reflexionar. En 1.929, la Asamblea General de las Naciones Unidas aprobó la Declaración de los Derechos del Niño, que recoge los principales derechos que podemos resumir: la no discriminación, el interés del niño siempre estará presente en las decisiones que sobre él se tomen, el derecho a la supervivencia y desarrollo que incluye el bienestar mental y físico y por último los menores podrán expresar su punto de vista y se tomará en consideración sus opiniones en aquellos temas que les afecten.

Nos corresponde a los adultos salvaguardarlos por ser el grupo social más débil e indefenso y ello empieza por las Leyes, cuál  debería ocurrir en España donde la Constitución como Ley Fundamental en su artículo 39 obligan a los poderes públicos a asegurar la protección integral de los niños, velando por el cumplimiento de los acuerdos internacionales.

Ahora bien, ¿Esta protección jurídica de la que están dotados los menores acaso se cumple plenamente en los tiempos convulsos que vivimos? La crisis está afectando de forma directa a muchos niños, que desgraciadamente viven en familias obligadas a escoger entre pagar su hipoteca o darles de comer a sus hijos. Debemos preguntarnos si los poderes públicos con competencias hacen lo suficiente para evitar estas situaciones. Muchas veces no lo hacen y son las administraciones locales, las más cercanas, las que acaban afrontando esta problemática. Un buen ejemplo lo encontramos en la ciudad de Terrassa, donde el Ayuntamiento (con un presupuesto de 200.000 euros) abrió comedores sociales que dieron comida a más de 320 niños y niñas durante los meses de verano.

Confiemos en la Justicia Divina

El artículo 24.1 de la Constitución Española establece que todas las personas tienen derecho a obtener la tutela efectiva de los jueces y tribunales en el ejercicio de sus derechos e intereses legítimos, sin que, en ningún caso, pueda producirse indefensión.

Con la nueva Ley de Tasas se modifica de hecho el citado artículo y, ahora, de “facto” se deduce que no todas las personas tienen derecho a obtener la tutela efectiva de jueces y tribunales y que sólo tendrán acceso aquellas personas que puedan pagar esas tasas preceptivas y previas a ejercer las acciones judiciales que llevan la carga de su pago. Desgraciadamente, la aplicación de las tasas afecta a la mayoría de los potenciales usuarios de la justicia y por esa razón en la situación de crisis económica en la que nos encontramos afecta, sin duda, a la mayoría social que está en una situación económica precaria, tanto a los que no tienen trabajo que por sí es evidente, como para los que lo tienen pues, estos, teóricos afortunados, sus ingresos también son precarios.

SENSE PARTICIPACIÓ NO HI HA CIUTAT

LA PARTICIPACIÓ  HA DE DONAR VALOR A LES CIUTATS. La participació és un dret de la ciutadanía, dret a participar de forma efectiva en els assumptes de la vida pública, local, per completar el sistema representatiu del govern, i el govern té l'obligació de fomentar-la i facilitar-la.

La situació actual és molt complexa i requereix noves formes de governar. No ajuda la desafecció política del ciutadà, el sentiment de llunyania, provocat per l'autisme dels representants, i a vegades per l’abús de poder.

Socialistes i catalanistes per les mateixes raons

Sigui quina sigui la ideologia política que ens defineixi, amagar les reivindicacions nacionals d’una gran part dels ciutadans de Catalunya està demostrat que ha estat i és un greu error que només empitjora les coses. Per molt que des de Madrid i alguna part de Catalunya es vulgui minimitzar la protesta, és innegable que el context és històric i que no es pot passar per alt esperant que aquest problema també s’arregli sol.

La realitat és que aquest moviment sobiranista té cada vegada més recolzament, és més transversal i representa a més persones. I no hi ha motius per pensar que aquesta tendència anirà a menys, tenint en compte com es gestiona aquesta força des de Madrid i algunes parts de l’Espanya més profunda, bressol de l’anticatalanisme i fàbrica d’independentistes.

I sí, els catalans potser tenim motius per queixar-nos, i si no apostem clarament per un federalisme real, el trencament serà inevitable. Espanya serà federal o no serà; o ho entenem i actuem ja, o no hi haurà futur plegats, aquesta és la crua realitat. Perquè per moltes lleis a les que es recorrin, Espanya no podrà seguir unida a la força, només podrà sobreviure si existeix una voluntat comú de continuar junts. I aquesta és la essència de la democràcia, parlar per decidir el futur.

Sóc socialista i catalanista, per les mateixes raons, a part d’internacionalista, i crec en una Espanya federal, en la justícia social i en les persones, no tant en les banderes ni les fronteres. Crec també que la crisi econòmica i les retallades han desbordat el pensament secessionista, més o menys oportunista o interessat; i crec que cal escoltar el poble sense oblidar que la millor manera de defensar un país és apostant clarament pels drets socials dels seus ciutadans. Fer país és construir escoles, hospitals, equipaments; és defensar un repartiment just de la riquesa, és acabar amb els corruptes i és, també, donar al poble el que no pot ser de ningú més, el dret a decidir lliurement el seu futur.

I mentre tot això passa, el material escolar és més car que mai, les taxes universitàries són ja inassolibles per a molts/es, les beques són gairebé inexistents. Tenim més alumnes i menys mestres, amb més privatització i menys salaris, amb més ajustos i menys suport a l'escola pública; per no parlar de les terribles retallades en sanitat i en serveis socials que es continuen produint cada dia amb la complicitat directe de CiU i el seu soci lleial d’ERC.

Espero que tota la gent que es manifesta tan clarament i tan sovint a favor de la independència de Catalunya, es manifesti també amb la mateixa intensitat i d’una vegada per totes contra les retallades i les pèrdues de drets socials que el govern de CiU + ERC està imposant a Catalunya, als catalans i a un patrimoni assolit en més de 30 anys de democràcia; en cas contrari, estarem realment perduts.

Carlos Cordón

NO TANQUEM ELS ULLS TANQUEM ELS CIES

No tanquem els ulls, taquem els CIE’s

Una vegada més la societat s’impressiona quan s’exhibeix mediaticament una situació, en aquest cas vergonyosa.

Es denúncia la situació de les persones ingressades als CIE’s, per trobar-se “presoners” mentre es tramiten els seus expedient d’expulsió, donant-se una situació horrible que viola tots els drets humans d’aquest estat modern. Són persones que només tenen el problema d’haver nascut fora del territori Schange. Per aquest motiu són detinguts i retinguts en aquests centres per un assumpte administratiu, devent conviure amb aquells que tenen antecedents penals.

                                                                     

Aquestes persones tenen menys drets que els reclusos, estan privats de llibertat en centres que no tenen les mínimes condicions sanitàries, i dels drets que s’atorguen a qualsevol presoner que estigui en un centre penitenciari.

Però és més, se sap que el 50% de les persones ingressades no poden ser expulsades, crec que a més de qüestions d’humanitat, existeixen qüestions d’eficàcia que deuen ser resoltes ja. Si algun dia s’aprova el Reglament d’aquests centres, serà imprescindible i inadmissible que no s’obligui a l’autoritat judicial per a que apliqui altres mesures de presentació que no sigui la presó. En altres processos es fa així: se’ls cita cada 15 dies a presentar-se, o se’ls requereix un domicili amb empadronament, exigir-les petites fiances.. etc.

De totes maneres, se sap pel Ministeri de l’Interior, que hi ha persones que mai podran ser expulsades. La qüestió és que se sap prèviament, que persones que no disposen de documentació, o a les que certs països no reconeixen com a nacionals, quin sentit té in internament previ.

Los CIE’s no tenen raó d’existir, si s’apliqués l’article 61 de la Llei, amb criteris de respecte als drets humans, o sigui, mesures alternatives a d’ingrés per presó administrativa en aquests centres.

Urgeix un reglament, urgeix una alternativa a aquests centres, però també urgeix que tots els que formem la societat ens plantegem què pensem fer amb les persones que no disposen de papers, però que no seran expulsades i que conviuen amb nosaltres com a ciutadans de segona.


Lluisa Melgares