En temps de crisi econòmica i solucions neoliberals per sortir d’aquesta
crisi, s’ha recuperat el vell esperit liberal d’aprimar l’Estat, reduint
serveis com els relacionats amb la sanitat i que aquests passin a mans
privades. Així parlem ara de privatitzacions, externalitzacions, gestió privada
de propietats públiques, model Alzira, entre altres.
Per comprendre l’error i el fracàs d’aquestes mesures convé fer una mica
d’història; un exemple clar de la ineficiència de la gestió privada dels
hospitals (però al revés), és el dels hospitals baixmedievals de Barcelona i la
rodalia, de centres de caritat privada al segle XIV a centre de serveis mèdics
gestionats per les administracions locals a partir dels segles XV i XVI.
 |
| Hospital medieval, França, segle XIII |
Al segle XIII, els hospitals no tenien les mateixes funcions
que els actuals, servien per donar refugi a pobres i peregrins, no a curar
malalts, tot i que també hi havia centres especialitzats on residien els
leprosos. Aquests centres comencen a sorgir per Barcelona i la seva rodalia cap
al segle XIII: l’hospital d’En Colom (1229) o el de Pere Desvilar (1308) a
Barcelona; el de Pere Sa Muntada (1283) a Sabadell, el de la Verge Maria
(aproximadament 1287) a Terrassa o el de l’Agnus Dei (1328) a Granollers.
Centres assistencials fundats per particulars, burgesos, que donaven part
de les seves propietats per crear i mantenir els hospitals, en part com a acció
caritativa ajudant als pobres o com a negoci. La idea de tenir els leprosos,
pobres i peregrins tancats en recintes i guarir-los va tenir gran èxit i
acceptació, augmentant les donacions de cases, terres o diners de burgesos,
vilatans i de persones ateses als mateixos hospitals a les institucions privades.
Però la pesta negra (1348), les crisis que succeiran durant els segles XIV i XV
i el canvi del concepte hospitalari entre llocs d’assistència a pobres, orfes,
peregrins i leprosos pel concepte modern d’hospital com a lloc de guariment
dels malalts; deixà obsolet els vell sistema de fundació privada, per
insuficiència econòmica. No tenien infraestructura suficient, usualment amb una
capacitat de 5 a 20 llits, ni marge econòmic per contractar metges, apotecaris
o especialistes. És el torn de l’"acció pública".
 |
Miniatura hospitalària
|
La solució arribà d'Itàlia, a finals del segle XIV, amb la creació de grans
hospitals generals com el de Santa Maria Nuova a Florència o Santa Maria della
Scala a Siena. Ràpidament s’estengué per la Corona d’Aragó on al 1401 es fundà
l’Hospital General de la Santa Creu de Barcelona, sorgit de la unificació
obligatòria manada pel rei Marti I de tots els centres hospitalaris privats i
de l’església, sent administrat per quatre membres elegits pel Consell de Cent
i el capítol catedralici. Institució que continua fins a l’actualitat com a
Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. A partir del de Barcelona, la resta
d’hospitals generals també seran fundats per iniciativa reial: al 1425 el de
Saragossa, al 1447 el de Lleida, al 1456 el de Palma de Mallorca i en 1512 el
de València.
Els centres assistencials de les viles vallesanes, més petits i pobres, van
passar entre els segles XV i XVI a mans d’unes administracions locals que es
van anar consolidant durant la baixa edat mitjana, assumint que la legitimitat
del poder polític i la de les pròpies administracions locals havien de ser sustentades
pel poble, com l’assistència i guariment als malalts. A més a més, la gestió
pública dels hospitals passà a ser un mitjà de prestigi, on els prohoms de les
viles podien ascendir en l’escala social i el treball dels administradors
estava fortament regulat per evitar malversacions i el perjudici a una
institució que era de tothom. Els hospitals com a servei públic del poble i pel
poble.
 |
| Hospital segle XIX |
Quin canvi si tornem al segle XXI! Els actuals responsables dels sistemes
públics de sanitat no són els millors ni els més políticament capacitats,
exemples com Boi Ruiz a Catalunya, Javier
Fernández-Lasquetty fins fa poc a Madrid o la ministra
Ana Mato al govern estatal, volen que la destrucció creativa del capitalisme
fagociti el sistema públic de salut. Aquest pèssims gestors (que no polítics)
volen entregar els serveis hospitalaris a les empreses privades, acabant amb
l’assistència universal i gratuïta, tornant a la caritat privada pels pobres i
immigrants. Un model de múltiples assistències i qualitats segons el poder
adquisitiu, com als Estats Units d’Amèrica.
No tornem a repetir la història, no vulguem desmantellar un servei públic
com són els hospitals per un bé de consum privat o de caritat. No ens oblidem
de l’esperit de la sanitat pública: un servei dels ciutadans, per a tots els
ciutadans i pagat per tots els ciutadans mitjançant els nostres impostos.
No tornem al feudalisme, recuperem el vell esperit humanista de la baixa
edat mitjana i del renaixement, l’esperit socialista de la contemporaneïtat.
Prou retallades i privatitzacions. La sanitat i els hospitals públics no són un
negoci, són un dret.
 |
| Manifestació en defensa de la sanitat publica, Madrid 2013 |
Carles E. Luengo
